Nessun maggior dolore

Havíem passat tot aquell primer moviment amb l'ai al cor, en un bellíssim estat de tensió. Però ens esperava la coda. Aquell crescendo tan ben planificat, de manera que no se saturés de volum en cap moment. I es feia gran, gran, enorme, fins que tota la secció dels violins passava quantitats d'arc increïbles, veloçment, acompanyant-se amb moviments febrils, un fons titànic per a unes poderoses figuracions dels metalls, fins que l'acord final de la coda talla aquell devessall sonor brutal. Ressona la nota en la sala, s'extingeix el so, i es produeix un silenci dens, elèctric. M'he quedat literalment amb la boca oberta, esmaperdut, amb tots els músculs tensos, i en aquell silenci granític sento el com meu veí de darrere solta aire amb un bufit d'alleujament, i aquell detall m'emociona fins al moll dels ossos: sí, són el millor públic del món per a un concert.

***

Aquell home alt, de presència ja gairebé cadavèrica, inicia el camí fatal cap al clímax en el tercer moviment. El discurs comença a assemblar-se cada vegada més a l'anunci d'una catàstrofe imminent. Creix, augmenta al mateix ritme que augmenta la sensació d'angoixa, d'opressió, i tanmateix ens arrossega, sentim la necessitat imperiosa d'avançar cap a l'abisme, i ell, amb moviments cada vegada més dificultosos, empeny l'orquestra sencera cap a aquests crits esgarrifosos dels metalls sobre una corda en terrible ebullició, sembla que s'obrirà la setena porta de l'infern, i llavors arriba aquell acord de set notes com una infal·lible guillotina que ens talla pel mig.

Silenci. De nou un silenci com una llosa. Tot l'auditori ens hem quedat enfrontats al descomunal interrogant d'aquell acord desesperat.

I després del silenci, com si la boira d'Angelòpulos comencés a escampar-se, comença a emergir un camí, unes llums, figures que no sabem si són humanes, i primer les cordes, i després els metalls, ens condueixen cap a la fi, el somni etern, la Llum, o el més gran dels interrogants.

El gegant ossut i envellit abaixa els braços a poc a poc, molt a poc a poc. Es queda immòbil un llarg moment. Silenci absolut, rotund. I quan comença a girar-se cap al pati de butaques l'auditori s'encén com la gasolina, comencen a aplaudir enfollidament, gairebé sense esperar res més s'aixequen en bloc, i aplaudeixen, aplaudeixen, l'orquestra aplaudeix aquell ancià fràgil, que amb gran dificultat baixa del pòdium i surt de l'escenari, la gent aplaudeix i crida, l'avi torna a sortir, sembla com si s'anés a enfonsar la sala, torna a sortir quatre vegades, els membres de l'orquestra es donen la mà i comencen a sortir, però la gent continua aplaudint, de sobte s'obren les portes i entren a aplaudir els qui no havien aconseguit entrada i havien hagut de conformar-se a quedar-se fora i seguir el concert per les pantalles del vestíbul, i el director, que ho té just just per a mantenir-se dret, surt a saludar en solitari, és ja la setena vegada, i allò resulta tan inversemblant que no intentem ni explicar-ho. Finalment els ànims es calmen suficient com per a deixar d'aplaudir i sortir de la sala, a respirar l'aire fresc, acollidor, d'una nit de setembre.

Era l'any 1998. El Xavi i jo haviem fet un viatge de dos dies, a Berlín, per sentir com la Filharmònica tocava la Novena de Bruckner sota la direcció de Günter Wand, àlies el Kapellmeister. I havíem viscut allò hores després de descobrir, traumàticament i amb llàgrimes als ulls, la immensa bellesa del Pergamon-Museum.

Sortírem a passejar, a prendre l'aire pel Tiergarten, durant hores. I pensàrem: aquests moments són la nostra pàtria.