La lenta agonia del concert

L'altre dia, a Benaguasil vaig acudir a una classe magistral de l'amic Manel Ramada, aquest gran percussionista del meu poble i membre de PerKu-Va. Manel va obrir la seua xerrada (que inaugurava un d'aquells tinglados que munta sovint Consolat de Mar) amb el preludi del Te Deum de Charpentier (en reproducció de CD) i tocant les timbales, instrument sobre el qual tractava la seua classe. Per una feliç coincidència, unes setmanes abans jo mateix havia publicat ací un "Elogi del timbalista", de manera que aquella dissertació divulgativa em resultà especialment plaent. Val a dir que els assistents, per descomptat, eren majoritàriament estudiants de percussió, de manera que el seu discurs era didàctic però demanava unes quantes complicitats prèvies. Cosa que en el meu cas, evidentment, es complia de sobra.

Però en realitat no volia glossar la deliciosa intervenció de Manel, amb la seua repassada per la història de les timbales, el progrés tècnic en la construcció de l'instrument, etcètera. El que més em va fer pensar de tot allò va ser, en realitat, el format mateix de la trobada. Manel feia les seues explicacions auxiliat amb una pantalla que projectava una presentació en Power Point i amb un reproductor de CD amb els exemples degudament ordenats i preparats. I entre les diapositives hi havia la partitura de cadascun dels exemples (la part de timbales, és clar). De manera que, amb el play-back i tocant els exemples a un volum perfectament adequat i regulat, s'havia de ser irremissiblement soca per a no aprendre-hi un fum de coses noves i interessants durant aquella hora i mitja.

Vaig eixir d'allà a prendre l'aire pensant en les conclusions que es podien traure d'una experiència com aquella. Pensant, sobretot, en les formes i contextos de relació entre els consumidors i la música, en aquests àmbits estandarditzats que la nostra societat ha creat per al gaudi de la música. A banda de la música feta en privat i de la reproducció tècnica (les gravacions), el format absolutament dominant i omnipresent és, sens dubte, el del concert. ¿Què se n'ha fet, d'iniciatives més interactives com els famosos concerts per a nanos o les classes magistrals de Lenny? ¿Què ha passat amb aquella època en què abundaven els documentals (per posar només uns pocs exemples, els de Galway, Menuhin, Tilson-Thomas o fins i tot els més recents de Sir Simon)? Tinc una sospita, bassada en indicis dispersos però coherents i abundosos. I la meua sospita és que aquestes modalitats no concertístiques de relació amb la música són més freqüents (no dic que abunden, però sí que són més habituals) a països musicalment més civilitzats que els Pastissos Casolans o el Reino de Ejpaññia. De la mateixa manera que la música feta en privat (a casa, i amb una certa freqüència) és pràcticament un tret més d'identitat entre alemanys i entre txecs, per exemple.

Ací ens hem quedat amb la varietat més formal, estirada, burgesa, pròpia de nous rics i d'ignorants que no aspiren a aprendre res de tan burros que són. La varietat anomenada concert, entesa com una ocasió de relació social --corbata i mirada de suficiència, pentinat de perruqueria, molta pasta de procedència tèrbola i molta prepotència pedantíssima--, com una cita regular i ben cara en què s'aspira sobretot a escoltar música del segle XIX i si pot ser que acabe amb un molto fortississimo sorollós i amb malbaratament de decibels. Ah, sí, i que siguen, sempre que siga possible, grans figurons del star system. I tot el que no siga això no té públic ni acollida ni finançament ni res de res. Recorde, fa una dotzena d'anys, un cicle de conferències sobre música contemporània que va fer César Cano al Palau de la Música de València. N'érem QUATRE, i no és una llicència retòrica, sinó exactament el número natural que ve després del tres. Quatre!

Hi ha quaranta (no: quaranta mil!) maneres de gaudir de la música en públic i que no són el miserable concert d'abonament del Palau de la Misèria Intel·lectual. Una d'elles és la masterclass com la que ens va regalar Manel Ramada l'altre dia, amb play-back i exemples en pentagrama. Què direm, per exemple, dels assaigs? Si es tracta de bons instrumentistes de cambra o d'un director savi, l'experiència s'aproxima a l'orgasme intel·lectual. Hi ha pocs concerts on haja gaudit i après tant com en els assaigs filmats de Fricsay, Boulez, Harnoncourt, Giulini i, per descomptat, Celibidache. Una cosa que a mi m'agradaria fer, i des de fa anys, seria un happening de literatura i música en directe, com aquells que fa el grandíssim Alfred Brendel amb el seu col·lega Pierre-Laurent Aimard, i que em fascinen des que ho vaig veure en l'absorbent documental Man & Mask.


Una altra varietat que m'encanta és la de les conferències-concert, en què una persona presenta detalladament les obres que s'escoltaran i els intèrprets toquen els exemples en directe. Va ser en un documental de Nicolaus Westphal (In erster Linie Komponist und Musiker, 1989) on vaig trobar un exemple perfecte d'això: un conferenciant analitzava les Peces per a quartet de corda, Op. 2 d'Adorno, i després el Leipziger Streichquartett les tocava per al públic. No em puc imaginar res de tot això almenys en un radi de 1.000 km.

El format "concert" és molt important, d'acord. Però tal com el coneixem per aquestes latituds, i a la manera momificada i noctàmbula com es practica ací, sembla més aviat una repel·lent sentència de mort lenta per a la música clàssica. Si almenys fossen trobades tan disteses com els concerts de Vicenç Prats, que (tal com em contà una vegada Vicent Cintero, i després recollí Jordi Cos en el seu blog) parla al públic en els seus concerts! Els concerts que es fan per ací certifiquen, de manera bastant evident, que la pràctica i la veneració d'aquesta música no han acabat d'arrelar mai del tot per ací. Per molts instrumentistes excel·lents que produesca aquest país, i per molts diners que es gaste ostentosament en star system i en edificis estèrils d'òpera i de concert. Només la veritable diversitat de contextos on sorgeix i s'absorbeix la música demostren que aquest art és un organisme viu, i no una falla comprada a preu d'or per poder dir que "nosaltres també". No, nosaltres "sobretot" -- sobretot estem acabats.