Minguet, J.R. i la cultura

Han estat quatre dies sencers, dos caps de setmana dedicats intensament a les avantguardes musicals, amb Vicent Minguet com a mestre de cerimònies. I ahir, finalment, vam tancar el curs que us anunciava fa unes quantes setmanes. Una activitat esgotadora, que ens ha obligat a llevar-nos ben d’hora quan el cos i la ment demanaven descansar de l’alienació quotidiana i setmanal. Però ha pagat la pena! Començàrem amb una introducció pa los niños: Tristany i Isolda, Strauss, Mahler, Stravinski i Adorno, el postromanticisme i la dissolució progressiva de la tonalitat, Bartók, Schönberg el nostàlgic, Berg el romàntic i Webern el visionari (aprofetat pels qui se’n reclamaven hereus), Messiaen el místic i tot el que ha vingut després, sempre amb la presència castrant i obsessiva d’aquella Pasarela Cibeles que ha estat fins avui mateix Darmstadt. Això se’ns menjà molt de temps i ens deixà poc de marge per a entrar en detall en unes quantes coses posteriors, com ara la història de Stockhausen i Boulez, les crítiques al serialisme integral, els «perifèrics» (polonesos, russos, japonesos, etc.), etcètera. Hi ha tanta matèria que tot no pot ser, i això, tothom havia acceptat des del principi.

No era fàcil trobar un discurs acceptable per als tres perfils de públic assistent (músics professionals, aficionats amb bona voluntat i estudiants de filologia), i aquesta dificultat implicava que no es podien donar massa coses per descomptades. Però també resultava impossible parar-se a explicar les coses més elementals, o obviar qüestions de caràcter més tècnic. En això, Vicent ha mantingut en tot moment un equilibri admirable: ens ha oferit una repassada ni divulgativa ni abstrusa, amb un discurs fluid, segur i ple d’idees, un discurs que trasllueix la quantitat d’hores —tota una vida, de fet— dedicades a pair una colossal quantitat d’informació, tan gran que fa vertigen de pensar-hi.

Parlar de música amb músics professionals, aprendre d'ells, és un plaer que res no podria substuituir. I no dic res de les pauses dels dinars, moments en què la companyonia distesa i el bon feeling ens han donat memorables estones de plaer. Encara avui em continua sorprenent que una matèria tan poc popular haja atret gairebé una trentena d’assistents que, en moments tan intempestius i adients per al dolce far niente, ens reuníem en una sala minúscula de la Societat Coral "El Micalet" a escoltar música de Messiaen, Ferneyhough, Nono o Dusapin. Els mitjans tècnics eren mínims, però la bona voluntat dels assistents i el savoir faire del professor han fet tota la feina. Coses així alegren la vida, en aquest ambient tan incivilitzat de València, de vegades analfabet i de vegades castradament academicista. Una bafarada d’aire fresc que hem aspirat conscients de gaudir d'un privilegi exclusiu.

***

Un amable lector o lectora del llibre So i silenci, docent d’universitat que prefereix ocultar-se en l’anonimat de les inicials J. R., m’envia uns comentaris sobre aquell volum d’assaigs. Les seues observacions crítiques m’han fet pensar molt.

"No m'ha agradat [...] aquest nyeu-nyeu de crític musical, aquells adjectius putrefactes -"estratosfèric", "profund"- tota aquella retòrica purament combinatòria del "fraseig" i els "tempi" (m'ha sobtat que vostè escrigui "tempos"). Tot això no vol dir res, i vostè ho sap. És una estafa intel.lectual destinada al consum periodístic: pinso per a snobs que no sabrien tocar "La pastoreta" amb una flauta de plàstic però que, això sí, creuen "saber de música". Tampoc no m'agraden les llistes melòmanes: són una cosa infantil i primària. Primer Bach, després Beethoven... i al lloc 23.567 Torrebruno, potser?"

Home (o dona), J. R., anem per parts i sense intentar ofendre. Els adjectius, de vegades, apareixen encara que hom els prohibesca l’entrada al text. Cap d’aquests dos no m’apassiona, i he intentat no abusar-ne. Però què hi farem, cadascú té les seues limitacions. En qualsevol cas, escolteu, els vostres comentaris tampoc no són aliens a la retòrica més banal; no és per jugar al tu quoque, però allò de la palla i la biga continua vigent, crec jo. I no voldria ser més explícit.

Trobe molt suggerent la idea segons la qual això de parlar de «fraseig» i de «tempo» no vol dir res, és una estafa, pinso per a snobs. També caldria dir que vós no deveu haver estudiat al conservatori —bé, és una impressió meua—, des del moment en què ho presenteu d’aquesta manera. Quant al fraseig, el comentari evidencia que no sabeu què és, i ningú us ha ensenyat mai a fer les lligadures des d’on cal fins on toca, a diferenciar uns staccati d’uns altres, a accentuar el que s’ha d’accentuar encara que no estiga escrit, etcètera. Supose que no coneixeu tampoc les reflexions de Swarowsky sobre les correlacions de tempo, ni les de Celibidache sobre la percepció del temps musical, ni les de Kolisch sobre el metrònom en Beethoven, i no cal que diga res de les investigacions de l'escola espectral, ni...Vull creure que és per això que us molesta parlar-ne, perquè altrament hauríem de suposar-vos mala voluntat. Sí que és cert, però, que els «crítics musicals» o «discogràfics» empren aquestes i altres paraules amb la intenció de fer creure que són especialistes en alguna cosa. Jo no faig «crítica discogràfica», en canvi, sinó que intente superposar l’anàlisi de gravacions amb la literatura assagística. Si no enteneu la diferència entre una cosa i l’altra, poseu-vos a estudiar i després en parlem.

Que hi ha «crítics» que pontifiquen però serien incapaços de tocar res? Cert, molt cert. Menegeu molta raó. Fins i tot abunden els músics professionals que, tot i ser capaços de tocar Berio o Xenakis, de vegades parlen amb una ignorància fascinant sobre gravacions i concerts, sobre edicions i intèrprets. La qüestió és saber mínimament de què és parla, i també saber amb quin to es parla, de quina manera, amb quin registre. Jo no vaig acabar la carrera de música, és cert: amb el violí no vaig passar d’assajar els concerts de Beethoven i Mendelssohn, d’intentar vanament el primer «capritxo» de Paganini, i poc més; amb la flauta travessera barroca no he anat més enllà de tocar alguna sonata de Bach; amb el piano, ni tan sols no he arribat a acabar un parell de preludis de Bach i algun tros de fuga. En harmonia i contrapunt, les lectures de Zamacois, Schönberg i Piston són tot el que podria adduir. Etcètera. No és un bagatge com per a pontificar, certament, sinó d’una mediocritat clamorosa. Però no intente donar lliçons a ningú: opine, fins allà on la meua formació d’aficionat em dóna la possibilitat d’opinar, i res més.

M’ha interessat molt això que dieu de les llistes i Torrebruno. Sí, senyora, una comparació veritablement de molt de nivell. Ara bé, he de dir-vos que em preocupa que, sense saber llegir, ensenyeu en una universitat. L’epíleg dels «Quatre pamflets sobre música», tal com es diu allí mateix, no és una llista jeràrquica ni un cànon, sinó una divagació pels meus gustos personals, a fi d’il·lustrar fins a quin punt l’opinió de l’autor no coincideix del tot amb la que expressa cap dels panflets. No sóc cap Harold Bloom (en tot cas Poldy Bloom, seria!) ni cap Reich-Ranicki de la música, jo. Abans de fer el ridícul amb comentaris com aquests, us recomane que llegiu el llibre agafant-lo amb totes dues mans, i deixant la bragueta tranquil·la.

"Jo no sóc un meloman. He estat anys i anys sense cap altre aparell reproductor que el que m'ha permès tenir fills (gran acudit!). Vaig passar tota la meva adolescència sense cap tocadiscos ni res per l'estil. La meva dona, que té la carrera de piano, tampoc. Gairebé mai vaig a concerts: els assidus a la cosa em provoquen una prevenció instintiva. En canvi, he viscut sempre envoltat d'instruments musicals. Jo feia i faig música. Ho vull subratllar orgullosament, això: jo faig música. [...] La meva vivència de la música no té, doncs, res a veure amb la placidesa d'un meloman: tot això que li explico representa milers i milers d'hores de patiment. De patiment, sí. I de plaer també... però dolorosament posterior.

Benvolgut amic, o amiga, o persona humana: teniu un problema.

***

Fa poc, el nostre col·lega Joaquim Hernàndez es feia ressò, en el seu blog In fernem Land, de les paraules de Riccardo Muti durant un Nabucco a Roma. Muti, un director més o menys acceptable, si per alguna cosa musical es caracteritza és perquè no és precisament d’esquerres, ni estèticament progressista. L’enemic mortal d’Abbado, vaja. Per això resulten especialment sorprenents les seues paraules durant la coneguda sarsuela de Verdi, en resposta a un «Viva l’Italia!» del públic. Reproduesc la traducció del Joaquim, amb algun retoc:

"Si, jo estic d’acord amb aquest Visca Itàlia, solament que jo no tinc 30 anys i la meva vida ja l’he feta, i com a italià que viatja pel món estic molt preocupat per tot el que s’acosta. Aleshores, si jo us faig cas del que em demaneu de repetir el “Va pensiero”, no ho faig tant o no només per raons patriòtiques, ja que aquest vespre mentre el cor cantava “Oh mia patria sì bella e perduta!”, he pensat que si nosaltres matem la cultura sobre la qual ha estat fonamentada la història d’Itàlia, serà veritat que la nostra pàtria serà bella i perduda. Per tant, com que som en un ambient molt italià, i tal com succeeix moltes vegades Muti ha parlat als sords, m’agradaria fer una excepció, ja que som a casa nostra, en el teatre de la capital i el cor i l’orquestra ho han cantat i tocat molt bé, i ara si voleu unir-vos, el farem tots plegats. A temps, però."

Muti, un «liberal», defensant la inversió (i per tant la intervenció) de l’estat? No ens enganyem: ell defensa la inversió en cultura, més concretament en música, més exactament en música clàssica, i particularment en la que dirigeix Don Riccardo. I això és bo, o dolent? Home, depèn. L’amic Joaquim defensava que, si hi ha retalls, es facen en altres coses: en publicitat institucional, en «ambaixades catalanes», en despeses i dietes d’alts càrrecs, en pensions vitalícies. Estic d’acord en això, i encara hi afegiria: en l’església catòlica, en cobriment dels forats dels bancs, en subvencions al cinema espanyol... Ai! No, xe! Ja hem començat malament!

És demagògic proposar que primer s’invertesca en educació i sanitat, i després ja parlarem de cultura? Això defensen alguns, entre ells —de manera implícita— el meu amic Joan F. Mira, en un article recent. In fernem Land proposa que els polítics siguen transparents en les seues finances, i que no puguen cobrar de la cosa pública més enllà de 8 anys. Ho trobe perfecte. Però per què no som sincers? El Palau de les Arts (l’òpera) de València ha costat prop de 400 milions d’euros —setanta mil milions de pessetes, per als paleolítics com jo—, i ara mateix costa al contribuent 11.000 euros diaris (quasi dos milions de pessetes) només de manteniment, sense tenir en compte ni el personal ni les despeses artístiques. El senyor Barenboim, tan filantròfic ell, fa un «bolo» a Valladolid i, com a preu d’amic, cobra cinquanta mil euros del calaix públic. Si hi afegim totes les xafarderies que podríem traure dels escrits del «tinent Colombo» Norman Lebrecht, el ball de xifres es multiplica i no acabaríem mai. Això ens sembla normal, també? Torne a dir que hem de ser sincers: cada milió d’euros que se’n va en grans figures del star system o en caríssimes produccions de desfasades òperes del segle XIX, cada milió de pessetes que devora l’Escarabat de Calatrava, són diners robats a les pensions dels meus pares, al subsidi d’atur de la meua parella, a la investigació sobre el càncer de qualsevol ciutadà, a la substitució dels barracons per instituts de secundària normals. No, no és demagògia; demagògia és dissimular que l’alta cultura, un signe de civilització, és també un símbol d’estatus i que té les mans tacades de sang des del principi dels temps. Demagògia (i materialisme barat!) és pensar que l'alta cultura és una inversió i que en un moment o altre dóna beneficis. Doncs no, no senyor. En això estic d’acord amb el meu amic Jaume Ortolà. Em sembla molt bé que s’invertesca en cultura, però me la porta molt fluixa si a València els de La Fura fan o no fan la tetralogia wagneriana, o si els suïssos regalen a Abbado l’orquestra més cara del món i compren a Boulez l’acadèmia més xula que un es puga imaginar. Si volem un poble culte, lliure i desvetllat no l’aconseguirem cremant el pressupost per a major glòria dels Lorin Maazel i altres paràsits de la colla, sinó educant més i millor els joves i invertint en les coses que donen dignitat; no en símbols d’estatus per a ricatxos pedants i ignorants, sinó en serveis als ciutadans, entre ells educació i sanitat. Entre elles, subvencionar els talents joves i la cultura a peu d’obra. I sabeu què? Que jo, contrabandista de tota la vida que abomina les bandes de música, considere infinitament millor subvencionar-les i promoure els joves talents que pagar morterades de milions a tants directors inútils, orquestres funcionarials i cantants mediocres com els que omplen la programació de les sales d’aquestes latituds. No ho dic per demagògia, ho dic per sentit de la responsabilitat i de la justícia.