Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 5 d’abril del 2011

Una meravella, i punt

Sabeu què? Això és una flipà!!! Fixeu-vos en la combinació: l'InterContemporain tocant la Gran Partita de Mozart, Uchida i Tetzlaff tocant el Concert de cambra de Berg amb l'InterContemporain, i Pierre Boulez dirigint-los tots plegats. Us puc assegurar que resulta difícil trobar una Gran Partita dirigida amb tanta sensibilitat, tocada amb tanta transparència, interpretada amb tant de carinyo per uns i altres. El Concert de Berg té, en aquesta gravació, el mateix to morbós i quasi oníric de l'altra gravació de Boulez (la de la DG, un altre clàssic), i per descomptat totes dues són absolutament impecables. Un disc imprescindible, sí. Una meravella!!!

Però quedem-nos amb la idea, amb el conceto: una obra mestra dels antics, juntament amb una dels classics, en el mateix programa; o, si voleu, tal com li vaig dir mig en broma a l'Emili l'altre dia: la música antiga (Berg) i la molt antiga (Mozart) l'haurien de tocar músics formats en la contemporània i alhora experts en l'estil antic (i, per als molt antics, si és amb instruments "històrics", miel sobre hojuelas). Llavors el resultat sí que és espaterrant, trencador, revolucionari. I els carcamals, formats i desinformats amb els carcamals per a carcamalitzar qualsevol música de qualsevol època, que es queden en els múltiples "museus" (perdó: "palaus") "fòssils de la música", assassinant burocràticament músiques que no han après mai a estimar. Els altres, ja ens buscarem la vida. Amb el permís dels carcamals, és clar. O sense.

(I, com diria el Quagmire de Family Guy en la traducció espanyola: "¡Toma, toma, toma!"...)

5 comentaris:

V ha dit...

Sí, no et quedes curt, no. Aquesta producció va ser tot un èxit, i la colaboració Uchida-Boulez ja ve de llarg. La gira fa uns quants anys amb el Concert per a piano de Schoenberg també va donar molt de si.

El concepte és preciós i la realització, és a dir, el resultat, encara ho és més. Aquesta gent en sap, i molt. Ho demostra la seua programació. Encara recorde els concerts Lachenmann-Mozart o els monogràfics Berio-Bach de l'EIC. En efecte, no es tracta de intertextualitats i mamoneos semblants tan atractius als grans pensadors de l'avantguarda més post, sinó que es tracta d'un fet que s'haurà de convertir en habitual, pel bé de la música, i de tots.

Parlar de Berg com un clàssic, no és cap mala idea, perquè de fet ho és, com ho seran molts altres ben aviat. Els carcamals lamentablement (o no) van perdre el tren fa segles, i segueixen amb els seus botellins de conserva farcida, on l'escolta està més que morta, i fins i tot ha afectat el cervell, la capacitat de pensar, de ser sensible als sons i a les relacions que s'estableixen dentre ells de manera sublim, produint tensions i textures mai escoltades, sempre amb l'objectiu de despertar el màxim de ressonàncies en l'escolta, aquesta gran desconeguda.

L'exemple de l'EIC i del Pierre se l'haurien d'aplicar altres que, si bé no es tenen per radicals, ho són i molt més que els mal anomenats "moderns", a saber, els especialistes dels "molt antics", els quals viuen un somni dolç acarrassats en sonoritats inventades i en la majoria de les ocasions vivint de cul a tot un panorama sonor d'una riquesa mai abans imaginada.

També ells haurien de fer aquest exercici, i donar la seua versió dels "clàssics". Potser no tots estarien disposats... però mentre facen bé la seua tasca no els ho tindrem en compte. El mal és quan es refugien en aquestes capelles aquells que o bé mai han volgut comprendre el passat (i per tant s'han creat la seua versió perfecta que els hi justifica tota decisió i tota acció), o bé no han mai necessitat obrir l'orella per tal de comprendre que també els "seus" clàssics no eren tals quan en el seu moment lluitaven per introduir sonoritats i progressions noves i estranyes a les oïdes d'aquella època.

L'hermenèutica, malhauradament, mai ens farà el paper ni serà la medicina adequada. Però sempre ens quedarà aquesta via homeopàtica.

Mozart-Berg, quina combinació més encertada!

Guillem Calaforra ha dit...

Tooooooma yaaaa!!!...
Je n'y ajoute rien. C'est tout.

Guillem Calaforra ha dit...

Vull dir, que subscric sense reticències tot el que diu V. Com a nota marginal caldria dir que la majoria dels músics que encara mantenen la passió pel que fan, que es documenten i aprenen constantment, que investiguen les sonoritats i treballen amb rigor, que tenen alguna cosa a dir i que es comuniquen amb el públic, la majoria, dic, es troben en un dels dos grups cronològicament més separats: entre els historicistes (quan es tracta de música molt antiga) i entre els modernistes (els qui fan clàssics i contemporanis). En el grup dels del mig, el dels qui mentalment són incapaços d'eixir del segle XIX, abunden una mica massa els carcamals i els carcamalitzadors, a més del star system (per no dir res dels robots xinos que toquen el piano com si foren una màquina de cagar pets, els triples o quàdruples tenors camioneros, els ninyatos de mamella als quals se'ls fa creure que poden dirigir la Filharmònica de Berlín mentre la Filharmònica de Berlín els dirigeix a ells, etcètera.)
Per això els historicistes i els avantguardistes (los extremeños se tocan?) són els qui més simpatia m'inspiren. I seria injust i inconseqüent acusar els primers d'inventar-se sonoritats, quan justament això és el que cal fer contra la rutina i la ignorància autosatisfeta. En qualsevol cas, el tema dels historicistes dóna per a una llarguíssima reflexió que m'agradaria fer, però que sembla que ja avorreix el personal.

Francisco López Martín ha dit...

Me alegro de que hayas descubierto un disco que a punto estuve de pasarte la última vez que nos vimos, ya que a mí también me entusiasmó.

Guillem Calaforra ha dit...

Perquè tens bon gust!