Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 26 de maig del 2023

Bach i el Rolex

Hi ha moltes maneres possibles de ser ingenu, i una és creure que els judicis estètics representen sempre i només preferències estètiques, que expressen configuracions d'atracció o repulsió pròpies de cada persona, és a dir, fets individuals. Deixant de banda --per a simplificar-- la major o menor sinceritat dels judicis estètics, podríem dir que a vegades poden ser un fet nu, visceral o, per dir-ho de manera filosòfica, nascut al nucli mateix de la voluntat pura. En altres ocasions, el judici sobre el gust pot ser el resultat d'un procés personal de formació de l'experiència estètica, d'un ensinistrament més o menys llarg i d'un saber teòric i/o pràctic. Sí, el gust pot derivar del saber o de les entranyes, però no sols i no sempre. De fet, hi ha indicis suficients per a pensar que el judici estètic poques vegades és un fet purament individual, i que en moltes ocasions, si no sempre, és un fenomen relacional: sociològic, per a dir-ho de manera brusca i directa. Però l'individualisme frenètic i recalcitrant de la cultura industrial i postindustrial s'entesta a fer-nos creure que cada persona és la font, sobirana i incommensurable, dels seus judicis estètics. Com sempre, la ficció pietosa del jo autosuficient i amo de si mateix. Com sempre, el peix ignora l'existència de l'aigua.

Com a repte argumentatiu, intentaré no citar aquell famós llibre clàssic de Bourdieu, tan rellevant per a aquesta anotació, i evitaré fins on siga possible el repertori de conceptes del gran sociòleg francès. No perquè li tinga tírria, sinó tot el contrari: l'experiència de llegir aquell impressionant tractat, fa una dècada, em va girar el cervell del revés, com si fora un mitjó, i en certa manera fins i tot em va canviar la vida. Coses així passen amb molt poques lectures. Però situar-me en aquelles coordenades explícitament seria massa fàcil i no donaria gaire joc. A banda que, és clar, el marc metafòricament economicista de Bourdieu no exhaureix el tema, perquè en ciències socials no hi ha cap marc que siga capaç d'abraçar completament un fenomen, i menys encara si el fenomen és complex.

Qualsevol habitant habitual de les sales de concerts sap que, per a alguns dels assistents, el fet de consumir aquell tipus de música té el mateix sentit que portar al coll la corbata de Gucci, deixar el Louis Vuitton al guarda-roba o traure a passejar l'Audi. El concert, per a ells, forma part del repertori de símbols d'estatus que els identifica com a membres (o aspirants a formar part) de la classe dominant. El concert també és un espai de relació amb altres membres del seu estrat social. Supose que els criteris estètics d'aquest subgrup interessen als meus lectors tan poc com a mi. Però sí que ens poden servir com a metàfora per a un altre tipus de fenomen: la formulació de determinats judicis estètics que es pot entendre com una exhibició de distància jeràrquica entre melòmans, o com una demostració del grup a què pertanyen o aspiren a pertànyer. Bourdieu ensenya l'orella, efectivament. Ai, perdó, no el tornaré a citar...

És una sort que en música no trobem l'obsessió dels rànquings, les llistes i les jerarquies tan sovint com entre els cinèfils, però l'actitud elitista i el menyspreu aristocràtic hi apareixen també amb una certa freqüència. N'hi ha prou amb parar l'orella pels passadissos durant els concerts, o entrant a fòrums de melòmans per internet, per a trobar judicis valoratius que no tenen res a veure amb la vàlua de les obres ni amb l'interès dels compositors. De fet, en molts casos es tracta d'asseveracions proferides per individus sense veritables coneixements musicals, aspirants a àrbitres del gust que es veu que judiquen per ciència infusa. Prokófiev vs. Xostakóvitx, Bruckner vs. Mahler, Brahms vs. Dvořák o Mozart vs. Haydn són alguns exemples d'oposicions binàries que solen saldar-se amb la denigració dels segons i l'exhibició orgullosa de predilecció incondicional pels primers.

Quin sentit s'atribueix a aquestes dicotomies? Per descomptat que pots preferir sincerament la dodecafonia schönbergiana, esquerpa, tràgica i concentrada, al regust aspre i lluminós, entre lúdic i distant, del neoclassicisme stravinskià; i si argumentes que l'economia temàtica extrema de Brahms t'interessa més que la riquesa melòdica i rítmica de Dvořák ens semblarà molt bé i molt respectable. Però de segur que vós, amable lector, amable lectora, sabeu que no em referisc a aquesta mena de preferències i prioritats. El que m'interessa és de quina manera el fet d'exhibir una preferència musical es fa servir per a per a mostrar qui s'és (presumptament) i qui s'aspira a ser. M'intriga el judici estètic com a corbata de Gucci. Amb la mateixa funció que la corbata, per dir-ho de manera rigorosa.

Quan era un joveníssim Erasmus que estava acabant la carrera, vaig fer una gran amistat amb el que ara és un dels romanistes més destacats d'Alemanya. Entre les aficions que compartíem tots dos hi havia la música, que era tema freqüent de conversa. Un dia, la divagació va anar a parar a Saint-Saëns i la tercera simfonia, autor i obra pels quals sempre he tingut molta estima. "Em sorprèn i m'alegra que diguis això, perquè aquí molts melòmans consideren que és música facilona i que queda bé menysprear-la, i menyspreant-la es fan els interessants i els profunds". Tot i que em faltava el marc teòric, en aquell moment vaig adonar-me definitivament que a vegades hom intenta posicionar-se en l'escala social a través de judicis estètics. "Fer-se l'interessant i el profund" és una expressió que jo diria avui, probablement, d'una altra manera, no sé si més despectiva o més tècnica. "En això potser també hi ha un element de tírria prussiana envers la cultura francesa, Hans", vaig comentar. Es va quedar pensatiu uns pocs segons. "No ho descarto", em va respondre. Kultur vs. civilisation, una altra vegada? Mare de déu, que poc que hem avançat, si no és que hem retrocedit.

Sí, per cert: aquells interlocutors del Hans --personatge entranyable i enyorat que tornarà a aparèixer per ací més endavant-- es veu que devien conrear aquest hàbit alemany, o d'alguns alemanys, d'oposar la profunditat, la seriositat i la grandesa de la música alemanya a la superficialitat, la trivialitat i la baixesa dels francesos (i dels russos, i dels italians, i...). No hi ha cap diferència entre sentir-se superior menyspreant Spohr o Loewe (o fins i tot Mendelssohn!) "perquè el gran era Schubert" i sentir-se superior menyspreant els francesos "perquè els alemanys sí que són realment profunds". Bé, sí, hi ha una diferència d'escala. I podria estirar aquesta reflexió cap a terrenys pantanosos, i dir coses molt desagradables sobre les formes històriques de l'arrogància, sobre repulsives superioritats suposadament "intrínseques", sobre la corfa culturalista del racisme, i sobre més coses encara, i més lletges encara, però preferisc estalviar-m'ho, no obrir aquest meló i deixar-lo per a un altre dia.

"No és Schubert", un judici propi de xafaxarcos. És clar que no, cretí; només Schubert és Schubert. So what?
 

En matèria de judicis sobre compositors, la distinció social es legitima fent ús d'un repertori de categories reduït i bastant estereotipat. S'organitzen en oposicions binàries --quina novetat!--, que al seu torn presenten variants més "suaus" i variants més "aspres". Així, per exemple, és de bon gust menysprear els compositors que fan música fàcil (variant suau), i més encara els que fan música simple (variant aspra); aquests s'oposen als autors de música difícil (terme "popular") i, sobretot, als que creen música complexa (terme "intel·lectual"). Segons la quantitat de gent que coneix i s'estima una obra, aquesta serà popular o --en el pitjor dels casos-- vulgar, enfront de les obres que considerarien selectes i/o elevades. Per descomptat que els compositors que es consideren fàcils i populars seran també lleugers (o, pitjor encara, superficials), mentre que els que marcaran la distinció seran els que fan música densa i profunda. Finalment, si es jutgen pel talent, podran ser artesanals o, si estan més avall en l'escala d'originalitat, rutinaris o acadèmics, als antípodes dels quals hi ha els que són inspirats i els genis, seguint una terminologia romàntica habitual en el llenguatge hiperventilat de molts crítics musicals. Serà de bona educació, i senyal de superioritat innata, el fet de lloar els autors de música difícil per la seua complexitat, selecta de tan elevada, profunda i densa, i inspirada per la genialitat; en conseqüència, estarà molt ben vist mostrar menyspreu pels compositors de músiques de factura simple, músiques fàcils d'entendre que agraden a la majoria fins al punt de ser vulgars, superficials de tan lleugeres, no dictades pel talent sinó pel bon ofici, que degenera en academicisme rutinari.

Siguem clars: no és que no hi haja compositors que responen a aquestes dicotomies, parcialment o completament, fins i tot a dintre mateix del cànon. No és que aquestes categories siguen falses. Sí que hi ha jerarquies, i Bach està per damunt de Telemann, Prokófiev per damunt de Xostakóvitx i Stravinski per damunt de Prokófiev. Però aquesta no és la qüestió. Qualsevol músic que configura el seu repertori, o que se submergeix en les partitures per a trobar la seua pròpia veu com a compositor, sap perfectament que més li val estudiar Xostakóvitx que no Humperdinck, que serà més bona idea dedicar-se a Prokófiev que a Cui, o que aprendrà molt més de Stravinski que dels quatre anteriors. La qüestió és que l'exhibició de judicis jeràrquics sovint no té a veure amb això, ni tan sols amb la música ni amb les bondats de la música, tant si és genial com si és rutinària. Les obres de Paganini són evidentment mediocres, però qualsevol persona que intente entendre l'evolució dels perfils melòdics o de l'harmonia a una sola veu entre el segle XVIII i el XX sap que les obres de Paganini tenen un interès indubtable (per no dir res del seu paper en l'amplificació de les possibilitats tècniques i expressives dels instruments de corda). Que Liszt era també practicant del virtuosisme torracollons, era igual de guarro que Paganini però feia una música molt millor? Evidentment; i què? Qui negaria això? Tan poca cosa com Paganini eren Dittersdorf o Loewe, i està molt bé que compositors com aquests estiguen disponibles i que els coneguem.
 
El que convé tindre clar és que certes ostentacions d'aquesta jerarquia no tenen a veure amb la música ni amb l'estètica, sinó amb la manera com algú vol aconseguir que el miren els altres. No hi tinc res en contra: no és delicte intentar retratar-se perquè els membres del grup de referència ens miren amb aprovació i perquè els del nostre nivell, o els de més avall, s'adonen (amb admiració o enveja) de com hem ascendit en l'escalafó i que guapos i que llestos que som. Cadascú ja s'ho apanyarà. Però això forma part de l'economia simbòlica del gust, que és un fet social i diu ben poc sobre la música. No es tracta d'impugnar el fet que Messiaen és més important que Satie, cosa bastant òbvia, ni de "revaloritzar" Satie a costa de Messiaen. Tot i que no falta qui es dedica a jocs intel·lectuals estúpids com aquests. Els músics i els musicòlegs, almenys els músics i musicòlegs decents que he conegut en aquesta vida, estudien i aprecien la música per la forma i pel context, i no perden el temps amb puerilitats com aquestes, igualment interessants però que són carn de sociòleg, i que serveixen als sociòlegs per a entendre altres coses. Y hasta aquí puedo leer.

3 comentaris:

Josep Antoni Alberola ha dit...

Molt bon text, Guillem.
No és el tema principal del teu text, ho introdueixes en una paràgraf, però és un tema que fa temps que m'interessa: la influència del "nacionalisme" centre europeu en la formació del canon. Per a mi és un fet. Clar està que això òbviament no desmereix als grans autors de l'àmbit germànic, per exemple. Però sí les dificultats per formar-ne part d'altres. Encara que per a res siga especialista, però fixant-me sols en les programacions,en produccions d'audiovisuals, etc., veig molta més presència d'Stockhausen que de Xenakis, per posar un exemple. Possiblement la cosa es complica amb autors d'origen no germànic o francés, però que han desenvolupat la seua carrera bàsicament en aquest països, Ligeti, per exemple. L'obra dels quals s'introdueix en el cànon mentre que els qui desenvolupen la seua carrera al marge dels "grans centres", romanen la marge. I em fa preguntar-me per què, hui en dia, es depèn tant d'aquest factor.
Enhorabona pel text.

Guillem Calaforra ha dit...

Moltes gràcies.
El que dius és un tema de caça major. De tota manera, crec que caldria diferenciar entre el cànon i les programacions de concerts; es retroalimenten l'un a l'altre, però no són equivalents perquè estan sotmesos a pressions diferents: el cànon, a la pressió del món acadèmic, i les programacions, a les lleis del mercat. (El món audiovisual el deixe a banda perquè és molt més proteic que el cànon i els concerts, canvia a velocitats inassumibles.) Crec que aquesta percepció que exposes, segons la qual el món centreeuropeu estaria sobrerepresentat, és errònia almenys en aquest moment històric, vull dir, en la música posterior a la Segona Guerra Mundial. En el que dius veig dos temes diferents: l'origen geogràfic dels autors i l'àmbit geogràfic on "triomfen". Quant al primer, si mires la programació de les millors sales de concerts i deixes de banda el fenomen de la "promoció del producte local", veus que l'etnocentrisme és una història del passat: a Berlín ofereixen més Gubaidulina i Adès (2 vegades cadascun en la temporada actual) que Hartmann o Blacher (a més d'un Xenakis), Amsterdam té una estrena de Tan Dun i tant Ligeti i Adès com Widmann, i els melòmans de París tenen hongaresos i nòrdics en abundància... a més de l'únic Stockhausen que es pot trobar a Europa ara mateix. Respecte del segon tema, és obvi que no es pot fer tanta carrera, no es pot entrar en el repertori ni passar al cànon tan fàcilment quedant-se a València com anant a París, Nova York o Viena; ni ara ni abans, ni mai, probablement. Darrere d'això hi ha molts més factors a banda del nacionalisme centreeuropeu, que no considere que siga el més potent però que sens dubte hi és, des del segle XIX. I és que donde manda patrón, no manda marinero...

Tant la formació del cànon com les transformacions del repertori, i els condicionants històrics (polítics, econòmics, culturals) que tenen a la base, són temes que m'interessen moltíssim i darrere dels quals porte anys. Però la quantitat d'informació que cal manejar és tan enorme que supera les meues forces i hauria de ser un programa d'investigació per a més d'un equip de musicòlegs.

Josep Antoni Alberola ha dit...

Prenc nota. "investigació de més d'un equip de musicòlegs", i sobre aquests temes? agafem cadira i bona cosa de paciència.