Manifest

Fa algun temps, un bon amic per qui tinc un enorme respecte intel·lectual em va dir: "El post sobre Schubert i les tonalitats m'ha semblat molt interessant. Hi ha uns quants llibres de X, Y i Z que tracten sobre el tema, i tu has assenyalat coses importants. La veritat és que hauries de plantejar-te això del blog. Més que res per l'impacte, la difusió, l'efectivitat. El que podríem fer, nosaltres i unes quantes persones més, és pensar en la creació d'una bona revista de musicologia crítica, o de música i literatura i arts i cultura, una revista potent. Això del blog..." Hi vaig estar pensant durant mesos, els mesos en què no he escrit quasi res. I sí, m'ho he replantejat.
He fet explícit ací, per activa i per passiva, que no sóc un professional de la música, un músic, ni un musicòleg, ni res que no siga tan amateur com tot el que he fet en la meva vida fins ara. No és el moment de plànyer-me'n: no ho sóc, i tinc plena consciència que no ho seré mai. Aquest blog m'ha servit com una mena de desfogament intel·lectual i afectiu per a una bulímia musical que no fa altra cosa que augmentar amb el pas del temps. Hi he abocat reflexions serioses, assaigs de vegades amb ambició i generalment sense, aforismes, pamflets, provocacions abundantíssimes (fetes amb l'únic objectiu d'incitar a la discussió, i mai sense la idea petulant de voler dir l'última paraula i de saber-ne més que qui en sap), fantasies aproximadament líriques, crítiques de concerts o de discos, notícies musicals, diatribes personals o no, publicitat de qui s'ho mereixia, escrits d'amics que hi han col·laborat, i unes quantes coses més. Tot això té poc a veure amb la professionalitat i la investigació musicològiques, àmbits que les coses de la vida m'han allunyat definitivament, i als quals he après a renunciar amb llàgrimes amargues.
No ens posem melodramàtics, ara! La pura realitat és que tot el que apareix ací, i tot el que apareix en el llibre que se'n derivà, són opinions. Sí, senyors, l'assaig és opinió, doxa. No res més que això. Quan algú m'ho recorda per defensar-me dels eventuals atacs que han provocat aquestes opinions, ho fa sense saber que m'està recordant el caràcter subaltern i indocumentat de les "opinions". Però no n'hi ha més: un fatto é un fatto, com hauria dit el meu venerat Sciascia. Però el revers d'això és que, finalment, he après a conviure amb la idea que el que jo puga escriure sobre música serà o bé literatura, o bé divulgació, musicologia recreativa, tal com vaig deixar escrit en el llibre.
Primer que res: literatura, bona o dolenta, tant fa, però en qualsevol cas un esforç d'experimentació estètica per convertir en llenguatge la reflexió sobre les opinions. Aquest bloc ha estat fins ara un taller subterrani on he anat provant combinacions d'elements, modulacions del dial literari, provatures que em servien per a formar-me en aquest ofici de l'escriptura.
I la divulgació, un exercici degenerositat, una acció cívica fonamental, el fet (i el plaer) de compartir el que hom sap, poc o molt, no pas per crear-se una impossible imatge social de sabut, sinó per la convicció que ajudar a saber o excitar la curiositat dels altres té un valor immens en un món on sembla que imperen l'orgull de la pròpia ignorància i la barroeria més insultant.
Per tot això, imaginar-me a mi mateix amb la toga i el barret doctorals, en un projecte ambiciós, convençut de la gran importància del que hom sap i de l'enorme impacte que mereixen les seues paraules, imaginar tot això em resulta impossible. Per no dir res de la rigorosa periodicitat que exigeix una publicació seriosa, una regularitat sense la qual (i sovint també amb la qual, ai!) tota revista està condemnada al fracàs.

Fracàs és, precisament, una de les paraules massa habituals del meu discurs interior, i ja és prou i massa que li faça voltes en detriment propi. Em negue a fer-la aparèixer més en públic. Aquest blog no ha arribat més enllà d'una vintena de lectors, probablement, dels quals molt pocs han participat amb comentaris i anotacions. Acceptem les coses com són, sobretot quan no aspiràvem a més.
Doncs no, no senyor. Aquest blog continuarà sent el que era, una espècie de basar tan desordenat com despreocupat. Hi puc escriure totes les burrades que em done la gana, perquè no tinc una important imatge pública que haja de conservar. Hi continuaran afluint reflexions, exabruptes, confetis i serpentines intel·lectualoides diversos, i al ritme que les circumstàncies o les ganes ho permetran. En diverses ocasions he tingut la temptació de tancar el blog i dedicar-me al silenci fent altres coses, posem per cas, criant bonsais, com aquell. De fet, com un primer pas cap a això vaig deixar d'enviar, a la bona gent que em llegia, els correus electrònics de notificació de novetats. Però no: el blog continuarà sent el que era. Si algú vol pensar que la ignorància és molt atrevida, no s'equivocarà gens. Però ja sabeu com hi replica la pregunta "Big Bang": i què?

Senyal de vida

Aquest blog està reinventant-se, o morint. Més notícies, en breu. Perdoneu les molèsties.
Per amenitzar l'espera, és clar, una mica de bona música, de gran música:

In memoriam Kurt Sanderling

Ahir va morir Kurt Sanderling, un grandíssim músic, un home honest, una persona d'esquerres, un enemic de la indústria antimusical. Ens ho ha fet saber Simon Rattle, que ha encetat el seu concert el directe prenent el micro i fent saber la notícia. Les notes de Thomas Tallis han sonat, així, més sinistres i ronques del que eren.

Una de les vegades que Sanderling dirigia la Simfònica de Madrid, un dels instrumentistes va exclamar: "¡Bueno! ¡Por fin saldremos del mezzoforte!". Sense fer soroll, sense fantasmagories ni màrqueting, amb la constància humil i tossuda d'un Günter Wand, es construí una carrera sòlida i d'una coherència admirable. Les seues gravacions de Xostakóvitx (de qui era amic), Sibelius, Beethoven, Bruckner i Mahler, entre altres, són exemples de respecte al compositor i de professionalitat de primera categoria. Quan va sentir que no podria continuar complint expectatives, l'any 2002 es retirà a viure amb la seua família, exemple que més d'un hauria d'haver donat abans que ell.

Avui he sortit jo també del meu propi mezzoforte. Pagava la pena: era per recordar algú que ho mereixia.

Un miracle

En converses col·loquials, supose que molts hem repetit aquella idea segons la qual, en Schubert, les tonalitats majors tenen un efecte encara més dolorós, dramàtic i "trist" que les menors. Ignore d'on procedeix aquesta convicció, i sens dubte els erudits i analistes la deuen haver explicat amb tots els ets i els uts en els seus estudis. Però la idea hi és, independentment de la seua procedència.

I se'n poden presentar abundosos exemples. Posem-ne només un, senzillet i gairebé trivial. En el bellíssim vals de l'op. 18 (núm. 6), Schubert ens proposa una melodieta en si menor gairebé infantívola, d'una simplicitat esborronadora, en veu baixa. Uns compasos més endavant, la clàssica alternança dominant-tònica (amb un salt de tríton que posa els pèls de punta amb el seu fa#-sol-do#) en mezzoforte subratlla encara l'amargor del tema. Però, oh meravella, en el compàs 25 la converteix en un si major insultant, dissonant, que aparentment destruirà les expectatives inicials (aquest si major torna amb la repetició del passatge). Però no, amics. És justament el contrast ràpid i inesperat entre el si menor i la seua paral·lela major el que ens deixa espaterrats. La peça acaba en la tonalitat teòricament "brillant", però justament això fa que el regust final siga fosc, com una ironia o un trist acudit d'humor negre. Evocar ací el maggiore central de la marxa fúnebre de l'Eroica seria una exageració, sens dubte. Però el contrast desequilibra la balança a favor de l'impacte inicial. I així reapareix la idea recurrent: Schubert sap fer que, oh meravella, un si major resulte dramàtic i amarg com la fel. Un miracle.

Calfred

Des de feia uns quants dies, havia aconseguit una certa sensació de tranquil·litat, de pau, de benestar. La negativitat havia quedat més o menys controlada. Per pura casualitat, buscant inútilment per Internet el famós pamflet de René Leibowitz Sibelius, le plus mauvais compositeur du monde, he fet sonar la Quarta simfonia d'aquest autor. De sobte, un calfred sord d'horror m'ha recorregut l'espina dorsal. Inesperada identificació, nociva i injustificable. Allà estaven els monstres, reunits en la seua pròpia caverna, pugnant per despertar-se. El tercer moviment se m'ha fet molt dolorós. Les sèptimes de l'oboè, cap al final del quart moviment, com ganivets que es claven en el cervell. El mezzoforte que tanca l'obra, aquest quieroynopuedo esgarrifós, m'ha deixat congelat. Quant de temps, Jean. Però ja em perdonaràs: la teua amistat només em convé amb una certa distància pel mig. Que no está el horno para bollos.

(Només aparentment) incomprensible

Sir Simon Rattle, que em sembla un músic honest i molt més obert que la mitjana dels de la seua professió, no crec que passe a la història per les seues lloances grotesques a Gustavo Dudamel en l'entrevista que li publiquen en El País d'avui. Però, al marge d'això, parlant dels músics de la Filharmònica de Berlín hi diu una cosa molt interessant que en un primer moment m'ha sobtat molt: "[és] 'un grupo conservador', donde a veces los mayores son los que sostienen la apuesta musical más radical. Las resistencias suelen venir de los jóvenes, de los veinteañeros. 'La gente de los sesenta pasó por cosas muy diferentes, especialmente en Alemania. Pero hay músicos jóvenes a los que no les interesa nada el arte contemporáneo, creen que se metieron en esto por otro motivo'". No se suposava que seria natural i previsible el contrari? En principi, diríem que la "llei de vida" així ho determina. Però es veu que no. I és que, si bé ho mirem, la cosa pot presentar una altra cara: per exemple, que els músics més veterans estiguen fins als nassos de tocar simfonies de Beethoven i poemes simfònics de Strauss, mentre que els jovenets no volen calfar-se el cap i prefereixen la vida fàcil, sense complicacions i sense haver de treballar ni de plantejar-se res que els puga traure de la sensació de tranquil·litat i seguretat. Signes dels temps?

Límits

Un dels dogmes de l'època moderna i contemporània és la idea de progrés indefinit. Aquesta idea fixa conté connotacions evolucionistes, és a dir, que se suposa que el progrés és "natural", que és infinit i que consisteix en canvis a millor. El dogma del progrés no apareix només en la història de les idees, sinó que també té reflexos en la reflexió estètica i en la praxi.

Al llarg de la música del segle XX, una de les manifestacions del progrés indefinit es troba en la pressió a què els compositors han sotmès els diversos instruments, per tal d'explotar-ne totes les possibilitats sonores. Això enllaça amb l'auge espectacular que des de Berlioz fins a la música actual pren un paràmetre que els antics havien treballat amb un cert desinterès: el timbre, el color, la instrumentació. Ja no es tractarà només de servir per a un acompanyament eficaç, o per a fer melodies que destaquen adequadament sobre el conjunt, sinó del timbre com a factor predominant i gairebé únic (recordem Scelsi o els seus hereus francesos, per exemple). Quan les relacions harmòniques tradicionals es dissolen definitivament, quan el fraseig i el desenvolupament motívic desapareixen, la fixació en els recursos tímbrics obri un continent que, si bé no és del tot verge, conté molts tresors per descobrir.

La història del repertori per a flauta ens ho il·lustra d'una manera vivíssima. La primera referència revolucionària és, probablement, el Syrinx de Debussy. Ens hi trobem encara en el món de la música "tradicional", però la sinuosa i esquiva melodia de Syrinx representa una espècie de registre nou per a la flauta sola, que ni Bach ni el seu fill Carl Philip Emmanuel no tenien al seu abast per raons òbvies. Syrinx certifica la majoria d'edat i l'autosuficiència de la "flauta Boehm", que hi sona com si fos un instrument completament nou. Una de les gravacions més antigues que conec és la de Marcel Moyse, efectuada el 1938 (20 anys després de morir l'autor). Moyse va ser el primer que indicà les pauses de respiració en la partitura.


Entre 1936 i 1946, Edgard Varèse escriu i retoca Density 21.5, títol que fa referència a la densitat del material amb què estava feta la flauta que estrenava el seu dedicatari, Georges Barrère: l'or. Aquesta obra sembla una mena de aggiornamento de la peça de Debussy. Ja no es tracta d'una cantarella difusa i dionisíaca, sinó d'un llenguatge que en un moment és atonal i en un altre és modal. Els salts intervàl·lics comencen a ser extrems, i la música té unes arestes i una agressivitat més evidents. Aquesta música ja gairebé és "contemporània".


La primera de les Sequenze de Luciano Berio (1958) ja estira les possibilitats de l'instrument cap a territoris nous, i inclou efectes com ara el soroll de les claus i de les sabatilles. Ja no es tracta d'una melodia, sinó d'una totalitat feta de fragments, destinats a crear un "paisatge sonor" basat en la discontinuïtat i la diversitat d'efectes.


Altres autors com ara Takemitsu o Halffter seguiran el rastre de la Sequenza Ide Berio i ampliaran encara el repertori de recursos que exploten en les seues obres, incloent-hi intervencions parlades de l'instrumentista, per exemple. Però potser els nous clàssics posteriors a Berio són les obres de Brian Ferneyhough Cassandra's Dream Song i la complicadíssima i fascinant Unity Capsule de (1975-76), una partitura de la qual probablement és impossible reproduir el 100% durant l'execució.



En aquestes peces s'assoleix un nivell d'exigència i d'explotació de l'instrument molt difícils de superar. Sentint-les, fa l'efecte que a tot estirar es pot escriure de manera igual d'extrema, però que ja queda molt a prop el límit. Si això fos cert, llavors hi hauria diverses opcions disponibles, de vegades combinables: fer epigonisme, abandonar l'escriptura per a l'instrument a favor d'altres, explotar altres paràmetres com ara l'espai, o vés a saber què. Fins i tot aquesta mena de combinatòries a la fi arribarien al límit en què el dilema és repetir o retrocedir. Potser es tracta d'un pseudoproblema, però la cosa té el seu què.