Genis desconeguts, fantasmes i pirates (capítol 1)

Alguns dels meus amics coneixen aquesta història, però d’altres no. Per amenitzar-vos les nits d’insomni estival que ens afligeixen ara, us la contaré a poc a poc. Veureu quines coses més curioses passen de vegades en el món de la discografia.

Devia ser a principis dels anys noranta del segle passat, quan el disc compacte encara no havia guanyat (provisionalment, com sempre) la partida. Al mercadet del rastre de València vaig comprar un disc de vinil amb la Primera Simfonia de Brahms, publicat en una llunyaníssima col·lecció de RTVE. A la portada, Süddeutsche Philharmonie, dirigida per Hans Swarowsky. Abans que arribara a escoltar amb atenció aquell disc arribà la febra dels CD, i Swarowsky quedà en hibernació. De moment.

Uns anys més tard, crec que era en 1998, quan ja havia oblidat l’existència del vinil en qüestió, vaig comprar casualment un llibre signat pel mateix Swarowsky i traduït per Miguel Ángel Gómez Martínez, director conegut per les seues aparicions estelars a l’OSRTVE i a l’Orquestra de València. El títol: Dirección de orquesta. Defensa de la obra; el títol original: Wahrung der Gestalt, és a dir, «Defensa de la forma [o de l’estructura de l’obra]». Un llibre sorprenent, que vaig devorar amb gran excitació, i que entre altres coses interessants conté anàlisis detallades d’obres com ara la Setena Simfonia de Mahler, La cançó de la terra del mateix autor i la Cinquena de Bruckner, evocacions personals de gent com Webern (comparat amb Kafka, oh agradable sorpresa!), etcètera. Gómez Martínez hi afegia materials diversos, entre ells fotos diverses i una llista de deixebles de Swarowsky on es poden llegir els noms de Zubin Mehta i Claudio Abbado.

Després d’haver llegit el llibre aquell, i com en una cadena inevitable, vaig ensopegar per les paradetes de gitanos de la Fira de Sant Miquel de Llíria amb dues cintes de casset que contenien una Cinquena de Bruckner, precisament, dirigida per Swarowsky a la Süddeutsche Philharmonie. Em vaig quedar bocabadat. Els comentaris i les admonicions de Swarowsky sobre la interpretació d’aquesta obra, tot, literalment, es trobava allà convertit en realitat sonora, de manera literal, amb coherència. Fent mans i mànegues la vaig reprocessar per gravar-la en CD, tot unint els moviments que quedaven tallats entre les cares de les dues cintes (segon i quart). L'he penjada per a vosaltres i us la podeu descarregar ací. (Ja us podeu imaginar que la qualitat de so deixa molt a desitjar, però la música hi és, intacta). Vaig tornar a Llíria i vaig comprar tot el que caigué en les meues mans, sempre en format de cinta: una Quarta de Schubert, una Segona de Txaikovski (amb l'Orquestra de l'Òpera de Viena). Aquestes dues també les vaig passar a CD, amb més problemes encara que l'anterior, i també les he deixades en un arxiu a Megaupload per als qui tingueu curiositat (avise: sonoritat deficient, música interessantíssima). Després vaig descobrir que tenia un CD amb el concert Emperador de Beethoven (Friedrich Gulda) i un altre amb la Simfonia amb orgue de Saint-Saëns, i a la fi vaig rescatar del somni dels justos aquella Primera de Brahms...

Es tracta d’una interpretació incandescent, dura, extrema en els afectes, i sobretot sense concessions, controlada fins al més mínim detall, amb un rigor mètric implacable, que no deixa lloc per a efusions romàntiques. Aquesta Primera de Brahms t’enerva, et sacseja amb els seus retorns hipnòtics —impressionant la pulsió obsessiva, fins al deliri, del primer moviment—, amb un fraseig d’una extraordinària claredat —moviments segon i quart, sobretot— i una execució orquestral brillant, d’un virtuosisme feridor. De veritat, una Primera que, si em permeteu l’abús de llenguatge, jo qualificaria d’interpretació flamígera i viquinga. Un music amic meu, en sentir-la, va dir que era una interpretació molt masculina...

En tornar a València, ara fa tres anys, vaig aconseguir —de manera discutible, ja m’enteneu— una integral de simfonies de Brahms, publicada en una estranya casa discogràfica japonesa que trau al mercat els discos de quatre en quatre i que, molt assenyadament, s’anomena Quadromania. Aquesta gravació, com altres de signades per Swarowsky, es pot aconseguir per Internet amb una certa facilitat, i a un preu molt raonable. Ara no sé com m’ho vaig fer per aconseguir-la, perquè l’he perduda —com tantes d’altres— en un veritable embarras de richesse i, per molt que ho he intentat, no m’han servit els mateixos mètodes bucaners d’antany. Llàstima, perquè us puc assegurar que és un Brahms del que us faria saltar de la butaca fins al sostre i pujar per les parets com el ninot aquell del Spiderman. Un terratrèmol autèntic, de veritat. I emocionant, per molt que pugueu sospitar el contrari, venint d’un «objectivista» com el senyor Swarowsky. Si podeu aconseguir-lo, no importen els mitjans. No sempre hi estareu d’acord, em sembla, però clave la mà en el foc que se us posaran els ulls com a plats.

Però qui és el valquirio aquest, mestre de mestres, inexistent en el star system, desconegut director de gravacions inaudites? Cert, sabem que va nàixer a Hongria i que estudià amb Felix Weingartner, Richard Strauss, Ferruccio Busoni, Arnold Schönberg i Anton Webern. Sabem que trià el seu destí després d’escoltar la Tercera Simfonia de Mahler dirigida per Furtwängler al Musikverein. Sabem que ensenyà durant molts anys a l’Acadèmia de Música de Viena, i que fou director principal de la Guerra Freda la Simfònica de Viena. Sabem que va invitar Karajan a succeir-lo en aquesta darrera orquestra, i sabem que dirigí sovint l’Orquestra de l’Estat de Stuttgart, la d’Hamburg, la Filharmònica d’Hamburg, la Staatskapelle de Berlín, l’Orquestra de l’Òpera de Viena —és a dir, la Filharmònica de Viena— i d’altres com la Simfònica de Bamberg, la Süddeutsche Philharmonie, la Sinfonia of London i la Filharmònica de Munic. Sabem que fugí a Zuric entre 1936 i 1945, òbviament per raons polítiques, i que s’hi encarregà de l’Òpera d’aquella ciutat, tot i que de tant en tant tornà a fer «bolos» al Tercer Reich per intercessió de Richard Strauss. Sabem també que Hans Swarowsky era... un heterònim, un fantasma dels temps més durs de la Guerra Freda, una nebulosa plena de misteri. Sobre això us parlaré un altre dia.