Aproximacions a Bruckner (II)

Un parell (un parell “mallorquí”...) de tòpics més, per a acabar d’aclarir el panorama:


1. L'obra de Bruckner conté, en proporcions desiguals i sense digerir, material popular de la ruralia austríaca i música d’església (sobretot d’orgue), dos ingredients que ens la fan aliena, mentre que Mahler agafa tota mena de materials i els passa pel seu propi sedàs, tan atractiu.

Una vegada més apareix Mahler mentre parlem de Bruckner: ja veieu quina força tenen els tòpics. D’una banda, és cert que la música popular i la música sacra apareixen sovint en Bruckner, però no són ni molt menys els ingredients principals. La música de banda (en tornarem a parlar) i els Ländler (aquesta mena de valsos rudimentaris, tan populars de Munic a Graz i de Basilea a Viena), presents en moltes de les simfonies brucknerianes, aparentment confirmen el tòpic. Però l’oposició Bruckner / Mahler no és certa en aquest punt. Agafem el cas del Ländler, per exemple: Mahler aprofita aquesta dansa per a construir moviments plens de burla i de sarcasme, però això no vol dir que Bruckner la deixa intacta, sinó que en les seues mans pren unes altres ressonàncies, malignes, de llenguatge deliberadament distorsionat. Aquesta peculiar deconstrucció del Ländler no és irònica ni humorística, però no per això deixa de ser original.
Els Ländler de Bruckner solen ser exhibicions de força i grandesa, d’un caràcter demoníac que en Mahler desapareix a favor d'una certa lleugeresa.


2. Bruckner, com a bon wagnerià, abusa dels metalls, i això converteix les seues simfonies en plúmbies paràfrasis de la megalomania nibelunga. Es fa pesat, amb aquesta profusió de fanfares altisonants —que enllacen amb Wagner i alhora amb la música popular. Si fins i tot empra la “tuba wagneriana” en les darreres simfonies!

Anem a pams: la vinculació de Wagner amb els metalls és un estereotip procedent del costum de tocar les seues obertures com a peces de circumstància, sobretot en adaptacions per a banda. Si hi ha un compositor que destaca per les seues subtilitats com a orquestrador i per l’ús assenyadíssim de totes les famílies instrumentals, aquest és Wagner.

Una vegada desfet aquest tòpic, hem de dir que sí, Bruckner utilitza generosament el metall, però sempre de manera equilibrada. Per exemple, dels tres temes que típicament conté el primer moviment de cada simfonia bruckneriana, només en el primer i/o en el tercer pot predominar el metall, i sovint en un context d’unísons orquestrals amplis. De vegades ni això: si ens fixem en l’exposició d’una simfonia tan emblemàtica com la Setena, en cap dels temes del primer moviment no té una participació predominant la família dels metalls (en el tema inicial destaquen sobretot els violoncels, més una única trompa que dóna color tímbric a la melodia). A més, en l’orquestra bruckneriana el metall tot sovint no imita l’orgue ni la banda de metalls, sinó la música coral.


Dit això, s’ha de reconèixer que Bruckner s’estima molt les fanfares, i sol fer que la família dels metalls projecte el seu so estentori en molts clímaxs.
Per a poder apreciar els metalls brucknerians en tot el seu valor cal acostumar-se a la seua manera d’expressar la grandesa (que ell entenia en un sentit teològic, de descripció de la divinitat i de servei a la gloria de Déu, però que es pot rebre i interpretar de moltes altres maneres) i a la seua idea d’un so que s’apodera de l’espai, que l’ompli i li dóna forma, que s’eleva i t’inclou, com els arcs i les columnes en l’arquitectura gòtica. No és fàcil ni sol arribar-s'hi sense esforç, però quan s’entra en el seu joc ja resulta impossible sortir-ne.


3. Bruckner és “el simfonista de Wagner”, o “el Wagner de la simfonia”, és a dir, el compositor que aplica al món de la simfonia els principis estètics de Wagner, és el simfonista que durant la segona meitat del segle XIX s’agenolla davant Wagner mentre que d’altres més independents, com ara Brahms, constitueixen un “partit” oposat a l’imperi wagnerià.

Des del descobriment de Tannhäuser, Wagner fou per a Bruckner una font d’inspiració. Li va dedicar la Tercera simfonia, i aquell l’acceptà encantat perquè, entre altres coses, en la primera versió (1873) citava passatges de Tristan i de la Valquíria. El primer moviment de la Setena recorda també Tristan pel cromatisme dels temes, i Els mestres cantaires per la polifonia, mentre que per al segon l’inspirà la mort del seu mentor, i en el moment més fúnebre hi introduí quatre tubes wagnerianes.
Fins i tot en una obra tan tardana com la Vuitena trobem, en el clímax del monumental tercer moviment, una citació clamorosa del motiu de Siegfried en dues ocasions consecutives.



I, tanmateix, aquest és un dels tòpics més superficials i buits de tota la “mala fama” que s'atribueix al pobre Bruckner. Per a començar, en bona part és un muntatge perpetrat a mitges pels dos partits en pugna, el del manipulador megalòman genial (Wagner) i el del crític reaccionari curt de mires (Hanslick). Per a continuar, cal dir que Bruckner respectava enormement l’obra de Brahms. I, en fi, a banda de citacions ací i allà, i a banda de la passió pel seu ídol, Bruckner en el fons no seguí els dictats de l’estètica musical wagneriana, pensada explícitament per al drama escènic i no per a l’àmbit instrumental. L'harmonia bruckneriana és la del seu venerat mestre Simon Sechter, no la del Tristan; el seu és el món de la tríade exposició-desenvolupament-recapitulació, el dels clàssics vienesos, no el dels Leitmotive wagnerians. El wagnerianisme brucknerià és una exageració o un malentès... o totes dues coses.


4. El conjunt de l’obra de Bruckner és un formidable laberint de versions i revisions, un embolic d’editors i reeditors diversos, un maremàgnum en què resulta impossible de saber què volia realment escriure, quina forma de cada obra reconeixia com a pròpia i definitiva. I tot perquè era una persona patològicament insegura.

Bruckner deixà que els seus ineptes propagandistes i amics (Schalk, Löwe, Richter i qualsevol altre que es presentara) manifassejaren les seues obres, suposadament per fer-les més “accessibles”. Cap a la fi de la seua vida li entrà una mena de furor histèric de les revisions, i reescrigué bona part de les seues obres anteriors. La seua inseguretat, la falta de confiança en si mateix, era un tret indubtable de la seua personalitat. Tanmateix, això s’ha de matisar. D’una banda, ja va demostrar el gran Deryck Cooke (en el seu article magistral article de 1975 "The Bruckner Problem Simplified") que en aquesta profusió de versions i revisions es pot posar ordre i racionalitat, que no hi ha per tant. I, de l’altra, Bruckner estava tan convençut de saber el que volia que es preocupà escrupolosament que les versions definitives de les seues obres anaren a parar a la Biblioteca Nacional Austríaca, esperant millors temps.

Dit tot això, la pròxima anotació podrem entrar ja en matèria, per fi. La setmana que ve, si pot ser, amén.