Aproximacions a Bruckner (III)

Versions, revisions, edicions: l'embull de la filologia bruckneriana


Quan feia els meus primers passos en això de la melomania bruckneriana, hi havia una cosa que m'intrigava: anaves a comprar una simfonia o altra, i en la contraportada sempre trobaves referències a versions. Miraves amb interès la Quarta de Klemperer, i darrere: "Edició de 1953". Compraves una Novena de Jochum, i darrere: "Versió: Nowak". O bé tenies el bon criteri d'agafar una Vuitena de Giulini, i torna-li la trompa al xic: "Versió: 1890. Edició: Nowak". I em demanava jo: què passa amb els brucknerians, que els agrada tant la filologia extrema? Com és que totes les gravacions expliciten quina versió de la partitura recullen?

Després, llegint biografies de Bruckner, vaig entendre de què es tractava. O bé per inseguretat patològica, o bé per cedir de manera pusil·lànime a les pressions dels col·laboradors (Levi, Schalk, Löwe, Richter i qui fóra), Bruckner revisava les obres, les reescrivia o deixava que les manifassejaren els altres al seu gust. Arran d'això no sols de cada obra tenim diverses versions de l'autor, sinó que encara cal sumar-hi les edicions espúries dels "amics", la primera edició crítica (Robert Haas, 1935-1944), la segona edició crítica (Leopold Nowak, 1951-1989) i les edicions último grito dels successors de Nowak en la Gesamtausgabe (Carragan, Phillips i tota la resta). En total, només de les nou simfonies es poden comptar desenes de versions i edicions. Una bogeria, un despropòsit.

Fa unes setmanes em vaig referir a un famós article de l'incomparable musicòleg Deryck Cooke, "The Bruckner Problem Simplified", on compleix la promesa del títol i estableix les coses en els seus termes exactes. És a dir, en poques paraules, que fins a la data de l'article (1975), hi ha algunes simfonies que tenen més d'una versió "legítima", mentre que d'altres només en tenen una, i que tant en uns casos com en els altres s'ha de prendre la versió crítica, Haas o Nowak sobretot. Amb això he simplificat l'article de Cooke, és clar, però el teniu a la vostra disposició per als detalls. Dels quals us n'oferiré alguns ací.

Agafem, per exemple, una llista model de versions "admissibles", com ara la que recull Cooke en la pàg. 6 del seu article. Obviem les simfonies núm. 00 ("Simfonia estudi") i 0, per no embolicar massa la troca. Les dues primeres simfonies també són obres d'aprenentatge, i fins i tot la Tercera ho és. Si ens mirem el gran Bruckner veurem que les simfonies núm. 5, 6 i 7 tenen una única forma; les simfomies Quarta i Vuitena es van redactar en dues versions, la segona de les quals és una revisió tardana, cap a la fi de la vida de l'autor. En total, la llista de "legítimes" fa un total de 14 versions per a 9 simfonies. Totes les versions són interessants, i documenten estadis diferents en el desenvolupament de l'estil brucknerià. Tanmateix, Bruckner no era un prodigi de talent natural sinó un treballador infatigable que comença a escriure simfonies a partir dels quaranta anys; i, com que tothom té dret a millorar amb el temps, us diré que les meues versions preferides són les tardanes, les de 1880 en endavant. Quant als editors, en la major part dels casos l'edició de Nowak no és massa diferent de la de Haas, però sol ser més fiable i preferible.

Fins a quin punt poden ser diferents les versions (primerenques/tardanes) i les edicions (Haas/Nowak)? Us en posaré alguns exemples. La Quarta, posem per cas. En la versió primitiva (1874), el quart moviment comença amb uns estranys jocs cromàtics en els violins, amb els quals no saps gaire bé on vol anar a parar, i després els tutti són molt diferents dels de la versió final:


En la versió definitiva (1886), aquestes figuracions estrambòtiques queden esborrades per una introducció que evoca el tema inicial del primer moviment i que anuncia el que proclamarà el tutti immediat. La música guanya en sensació de suspens, en tensió:


La Setena és un cas curiós. En la seua edició de 1944 (mal any per a dedicar-se a la filologia musical!), Haas va eliminar en el clímax de l'Adagio els platerets i el triangle, sobre els quals s'havia especulat que podrien ser un afegitó espuri de Bruckner. Deu anys més tard, Haas els reintroduïa en la seua edició però entre parèntesis, com rentant-se les mans:


Actualment, els directors que empren l'edició de Nowak fan el que els sembla millor. Malgrat els dubtes que planteja el cas, s'ha de dir que l'ús de platerets i triangle en la Setena és perfectament coherent amb el que trobem en la simfonia següent, també en el clímax del moviment lent. A gust del consumidor.


La diversitat d'edicions de la Vuitena ha donat lloc a discussions apassionades. Comencem per les versions. La de 1887 és poderosa, convincent en la seua grandiositat, però alhora té un què de primitiu, sense refinar, instintiu. Probablement, el tret més cridaner d'aquesta versió és la coda del primer moviment. Al principi, misteriosa i sòrdida i, de sobte, tan apoteòsica, tan imperiosa i brillant, que sembla com si fóra ja la fi de l'obra:


La revisió definitiva de 1890 elimina aquesta explosió d'energia i talla la coda en el misteriós joc previ d'afirmacions del do menor pianissimo entre les violes i la timbala. Això ens deixa més concentrats en l'obra, més expectants. Em sembla una millora claríssima:


Però també les dues edicions canòniques de la versió definitiva són molt diferents entre elles. Les divergències es concentren sobretot en els moviments tercer i quart. En la secció central de l'Adagio, en un dels seus clímaxs, Bruckner i Schalk havien mutilat un passatge que retardava una resolució i que feia més angoixant el discurs. Nowak (1955) respectà escrupolosament aquests talls. El passatge, en l'edició mutilada, sona així:


Però això no va agradar a tots els directors, ni tan sols a tots els musicòlegs. De manera que molts especialistes (entre ells Cooke) i brucknerians importants (Günter Wand, per exemple) es mantingueren fidels a l'edició de Haas (1939), que en la seua edició de la versió de 1890 havia restituït els passatges retallats a partir de la de 1887. És difícil saber quina era la base documental de Haas quan féu aquesta barreja de versions. El que sembla cert és que els passatges retallats són qualsevol cosa tret d'insignificants. Avui dia la majoria dels directors sembla que s'han decantat per l'edició Nowak, que Cooke anomena "una peça de pedanteria musical que no té cap sentit estructural en absolut". Són paraules molt dures, però francament, estic enamorat de l'edició Haas des de la primera vegada que la vaig sentir. Compareu l'exemple anterior (Nowak) amb aquest (Haas):


En resum: les gravacions antigues de versions falsejades (Knappertsbusch o Furtwängler emprant edicions de Schalk i Löwe) són pura història, i no reflecteixen fidelment el text brucknerià. Si s'ha de triar entre les versions, les meues preferides per a totes les simfonies són les "revisades" o tardanes, les dels anys 80 i 90 del segle XIX. Les edicions més fiables solen ser les més modernes (Nowak, Schönzeler, etc.), però les edicions de l'època nazi (Haas) són molt respectables. La meua llista "ideal", si haguera de buscar una sola gravació de cada simfonia, s'assemblaria a això:
1a. Revisió de 1891, ed. Haas
2a. Revisió de 1876, ed. Nowak
3a. Revisió de 1879, ed. Nowak
4a. Revisió de 1886, ed. Nowak
5a. Original (1876), ed. Nowak o Haas
6a. Original (1881), ed. Haas o Nowak
7a. Original (1883), ed. Nowak (si pot ser, amb percussió!)
8a. Revisió de 1890, ed. Haas
9a. (moviments 1-3) Ed. Nowak, Schönzeler o Cohrs
9a (4t moviment, versió reconstruïda), ed. Cohrs/Phillips