Quatre audiovisuals sobre música i músics

De tots els productes musicals que es poden consumir en format audiovisual, reconec que el meu preferit són els assajos. Especialment els de grans directors d'orquestra, però també els de músics de cambra, i els assajos de bons músics en general. En segon lloc en aquest pòdium, hi posaria els documentals, sempre que no es dediquen a la xafarderia pseudointel·lectual que embruta tan sovint el gènere biogràfic. La medalla de bronze aniria per a la música filmada, que em pot agradar molt, però amb la qual no s'aprèn tant com amb els altres dos gèneres. Però també podria dir que amb assajos i documentals s'aprèn més, mentre que amb la música filmada ens arriba (o ens pot arribar) més plaer estètic i vital.

Per caramboles que no fan al cas, durant les darreres setmanes he vist quatre documentals de tema musical: Philharmoniker - Our History, d'Eric Schulz (2021, 3 capítols, 133'); Alfred Brendel: Man and Mask, de Mark Kidel (2000, 70'); Karlheinz Stockhausen: Musik für eine neue Welt, de Norbert Busè i Thomas von Steinaecker; i Dietrich Fischer-Dieskau: Last Words, de Bruno Monsaingeon (2013, 54'). El primer és de pagament i es troba només en el Digital Concert Hall de la Filharmònica de Berlín; el documental sobre Brendel forma part d'un doble DVD extraordinari, amb un concert i altres materials; el de Busè i Von Steinaecker es troba disponible en YouTube ací; i Last Words es pot veure en operaonvideo.com.

Leon Spierer (1928), concertino de l'OFB (1963-1993)

Philharmoniker és un film pagat per la Filharmònica de Berlín, en el qual passen revista a la seua pròpia història a través de filmacions, gravacions sonores i, sobretot, les opinions d'uns quants membres de l'orquestra veterans i ja retirats. Es tracta d'un documental convencional, sense audàcies de cap mena. Potser seria més exacte de dir que és conservador, perquè totes les veus són internes, tots els entrevistats són implicats, la qual cosa sembla suggerir que es pensa en un destinatari devot i en un propòsit de glorificació. S'entén, perquè al capdavall ningú no té per què llançar-se pedres a la seua pròpia teulada. Però aquests tres capítols es veuen amb interès i amb plaer, especialment quan els antics filharmònics s'encaren amb velles gravacions i filmacions. La qual cosa no exclou contradiccions entre ells, que el muntatge no ha dissimulat bastant: ara es diu que "ja ningú no toca amb aquesta força i amb aquesta implicació", i poc després algú altre afirma que "ara es toca molt millor que aleshores [abans de 1945, grosso modo], ara no hi ha aquestes deficiències tècniques". Com quedem? Potser per fixacions personals, el que més m'ha impressionat ha estat no sols la disparitat pel que fa a l'atenció que s'hi dedica a cadascun dels directors titulars de l'orquestra, sinó sobretot la clamorosa absència d'un dels titulars... Per contra, el director que els va fer rics, el nazi, hi està sobredimensionat d'una manera escandalosa. Per pura morbositat, em vaig entretindre a cronometrar i fer càlculs, i els resultats són esfereïdors. El regnat de Karajan va durar 35 anys, i li dediquen 97 minuts; Furtwängler, amb 25 anys de servei, hi rep 12 minuts. Celibidache, que els va traure de la merda després de la Segona Guerra Mundial i després de la mort accidental de Leo Borchard, hi va passar 7 anys i li dediquen... un minut i 16 segons. En termes relatius, i tenint en compte proporcionalment el temps esmerçat, el nazi hi apareix representat 20 vegades (per any) més que Celibidache. I és que, certament, la memòria és molt selectiva.

Man and Mask, un film que torne a veure de tant en tant per pur plaer, podria haver sigut un exemple del que passa quan es dedica un documental a un músic més que no a la música. És a dir: mitomania, pura anècdota privada, xafarderia, historieta irrellevant, glorificació i banalitat. No passa això, i per diverses raons. En primer lloc, per la personalitat del protagonista: reticent, versió tímida del "savi boig", (auto)irònic des del minut 1, profundament intel·lectual, excèntric i ple d'un elegantíssim sentit de l'humor. Mark
Kidel respecta escrupolosament les idiosincràsies de Brendel i el deixa esplaiar-se allà on al pianista li ve de gust. Tot això, però, sense renunciar a la curiositat pels seus orígens, per la la seua trajectòria i pels punts de vista de gent pròxima a Brendel, sempre en un clima distès i sense el més mínim encarcarament. El resultat és un documental del qual se surt amb una enorme afinitat per la persona, esplèndidament retratada en el pla final, en el qual, a contrallum en un dels corredors de sa casa, veiem un dels millors pianistes dels últims cinquanta anys traient-se les sabates i canviant-se-les per unes còmodes sabatilles d'estar per casa. Tinc dues escenes preferides en aquest documental: una, comentada ni més ni menys que pel filòsof Bernard Williams, en què Brendel arriba a casa seua mentre hi ha una standing party (i podem suposar, d'acord amb qui la comenta, el nivell intel·lectual dels invitats). I l'altra, fent un dels seus happenings de poesia i música juntament amb un altre monstre del piano, Pierre-Laurent Aimard.

 

De tots els materials sobre Stockhausen que he vist fins ara, diria que Musik für eine neue Welt és el que més m'ha agradat. Ho vaig pensar quan el vaig descobrir per youTube, deu fer cosa d'un any, i ho he tornat a pensar ara. La diversitat de punts de vista, la mirada respectuosa i afí però desapassionada, són trets que el converteixen, al meu parer, en una excel·lent introducció a un compositor que sol generar emocions extremes, a vegades irracionals, d'amor o odi. Però sobretot m'agraden dos trets d'aquest documental: una perspectiva suaument irònica i el respecte per la intel·ligència de l'espectador. Per exemple, quan una de les seues exdones, Mary Bauermeister, diu que Melodie, Klang, Dauer (melodia, so, durada) és la manera ridícula com els musicòlegs van interpretar les inicials M, K, D en Momente, que segons ella serien en realitat les inicials del trio format per ell i les seues dues dones ("no podem fer altra cosa sinó riure per dintre" quan els musicòlegs parlen de melodia, so i durada, diu Mary). Ella mateixa ens revela que l'abandonament de la disciplina darmstadtiana va ser el resultat de converses en què Mary va fer veure a Stockhausen que allò era "una camisa de força", i que havia de buscar "la seua visió interior". No, no van ser les crítiques d'Adorno a la racionalització abusiva les que van precipitar l'alliberament d'aquella ortodòxia, sinó el poder de convicció d'una dona. D'altra banda, enfront de la faceta estúpida de Stockhausen ("soc de Sírius", "caldria ensenyar els joves a connectar amb els corrents elèctrics que circulen a dintre de cada persona", "no escric la meua música, sinó que transmet les oscil·lacions que agafe, és a dir, que soc un aparell de ràdio", etc.), el documental no insulta la intel·ligència de l'espectador intentant justificar tot allò: ho presenta i prou (de fet, la veu reticent enfront d'aquests aspectes de Stockhausen és la del seu fill Simon). Altres temes com la megalomania no hi apareixen, però es poden entreveure en detalls com ara la idea de fer una "música mundial" o el que es diu, molt de passada, sobre aquell projecte desbocat que és Licht. Però la impressió que es desprèn del film és de simpatia cap al personatge i cap a la seua música, sempre digna d'atenció. Provoca interès, i això és un mèrit indiscutible. 

Last Words és, si no em falla la memòria, el segon documental que Monsaingeon dedica al gran baríton berlinès. En certa manera, es podria considerar una revisió de l'esplèndid Dietrich Fischer-Dieskau – Autumn Journey (1995), moltes de les idees del qual hi reapareixen quasi literalment. Però amb una diferència de plantejament: el de 1995 és un documental molt més farcit de passatges de recitals, assajos amb altres músics entre els quals destaquen Rattle i Brendel, mentre que Last Words, editat molt poc abans de la mort de Fischer-Dieskau, s'assembla més a una conversa privada i distesa, en mode unchained, sense miraments ni remilgos --privilegis de l'edat avançada--, menys formal que la intervenció en el film biogràfic. Això sí, sempre des de l'extrema elegància que va caracteritzar el protagonista, en aquest cas amb l'afegit de la intervenció de Júlia Várady, la seua última muller, excel·lent soprano. Si bé en cap d'aquests dos documentals "Dieter" no exerceix de divo en absolut (i done fe, en primera persona, que era una persona accessible i planera), en Last Words se'l veu a gust i confiat, entremaliat i capaç de fer bromes i fins i tot xafarderies, però alhora extremament lúcid i amb la intel·ligència intacta als seus 86 anys, setmanes abans de morir. Em semblen encantadors els seus judicis sobre Beniamino Gigli i Karl Richter, per exemple, però un dels capítols més sucosos és el que dedica a la figura de Furtwängler i a les seues relacions amb ell... Last Words és diferent dels altres documentals de Monsaingeon que conec, caracteritzats per una planificació complexa, escrupolosíssima amb els detalls i exuberant de documentació; ací, el protagonista absolut és el que Fischer-Dieskau i la Várady tenen per contar, i el muntatge se subordina completament a aquesta mena de testimoni final d'una vida. El resultat és esplèndid, perquè a banda de l'abundància d'idees interessantíssimes sobre música, sempre habitual en les reflexions del cantant, hi ha aquest plus de senzillesa que aconsegueix Monsaingeon, fucking master indiscutible dels documentals sobre música clàssica. Deixa molt bon regust, i la insatisfacció de semblar massa poc.

Tot això, telegràficament, és el que diria pel que fa a l'aspecte informatiu. Des d'un punt de vista més abstracte, tots quatre documentals paguen la pena, amb una qualitat entre acceptable i excel·lent. El menys brillant de tots, el dels berlinesos, ens mostra el que passa quan ets part (interessada) del fenomen que vols documentar. No hi falten idees suggeridores, perquè quan els antics instrumentistes d'una de les millors orquestres del món parlen de música necessàriament hi ha molt a aprendre'n, tant si es tracta de les tècniques de coordinació dels músics d'orquestra entre ells com si és sobre el moment de la introducció del vibrato en el vent o el pes específic de la secció de contrabaixos. Però la neutralitat i la diversitat de perspectives són valors importants, em sembla. Un cert distanciament enriqueix molt el documental, especialment si està dedicat a un personatge. Ho podem veure en el documental sobre Stockhausen, sens dubte, però més encara en els altres dos. Tots quatre tenen la virtut de presentar material audiovisual infreqüent o inèdit, un tret que en tot bon documental ajuda molt a exercir la funció formativa pròpia d'aquest gènere. Veure els aparells del laboratori electroacústic de Stockhausen tancats en un soterrani de la WDR, o moments dels assajos entre Fischer-Dieskau, per exemple, són coses que impacten i que es queden activades permanentment en la memòria de l'espectador.

Però la comparació entre aquests documentals no pot anar gaire més lluny que això. Per a entendre per què paga la pena de veure'ls, hauríem de buscar el contrast amb films decebedors i oblidables, com ara Valery Gergiev -- You Cannot Start Without Me. Però això excediria els límits d'aquesta anotació i, al capdavall, tindria un interès discutible.