Tres nocturns en tonalitat major

1. La realitat supera la realitat
Ahir al vespre vam anar al concertet que el grup "La Notte" feia a Consolat de Mar, el tinglado de l'imparable Carles Subiela. "La Notte", títol d'un concertet de Vivaldi que tocaren per a nosaltres (versió núm. 104 de la mateixa obra), és un grup de mitja dotzena de joves músics que fan música barroca amb instruments antics i criteris historicistes. Toquen molt bé, i millor que ho faran en un futur no gens llunyà; toquen amb il·lusió i musicalitat, i el públic, la major part vells coneguts meus i bona gent del poble, ho va saber agrair. Tancaren el programa amb la segona suite (overtura) de Bach, interpretada voluntariosament i virtuosament per la flautista.
Reconec que sentir Bach a la vora mateix del bancalet de mon pare, tocat amb un bell traverso i amb clavicèmbal, va ser per a mi una experiència ben peculiar, que no m'hauria imaginat mai. Després, xerrant amb el violinista Joan Cervera, ho vaig fer explícit: "I tu ets de Benaguasil?", li vaig espetar, "però com és possible, algú d'aquest poble tan cafre que va pel món tocant música antiga? Tu ets un bitxo raro!" Immediatament va retrucar-me mon pare: "Mira qui parla, tu t'has mirat a l'espill? Un de Benaguasil que tradueix llibres del polonès al català"; si és que aquest poble dóna espècies extraterrestres.
Però és veritat, sentir Bach tocat a Benaguasil en directe i a la manera antiga, això és cosa que només un personatge com el Carles i la colla de l'Ateneu poden fer possible. Cada vegada estic més convençut que aquella colla, ignorats, marginats i menyspreats pel seu voltant immediat, deuen estar posseïts per un optimisme i per una energia que em resulten difícils d'entendre. Ells no ho saben, però en realitat no són d'aquest país, no són de la terra, com li agrada dir al Carles. Són d'un altre món, probablement extraterritorial, per bé que estan fortament arrelats. La seua decència és, involuntàriament, subversiva i antisistema. Per això els admire, i per això me'ls estime.
I ara, perquè em dóna la gana, faig publicitat del pròxim acte que hi faran, la setmana que ve:


2. Mahler again
Feia ja temps que esperava que caiguera en les meues mans una gravació que vaig sentir per la ràdio i que em va causar una magnífica impressió. Es tracta del CD que Mariss Jansons i l'Orquestra del Concertgebouw gravaren fa dos anys amb la Cinquena de Mahler. Per fi ha arribat a les botigues. Tots sabem que en obres del repertori tan trepitjades com aquesta (i de Beethoven i Mozart ja ni parlar-ne) hi ha una saturació tan brutal de gravacions que no resulta tan insensat restringir-se als enregistraments fiables i abandonar el món de les novetats fonogràfiques. Tornar a gravar la Cinquena de Mahler només té sentit per raons de millora tecnològica o perquè es té alguna cosa pròpia a dir. En la Cinquena de Jansons hi ha una cosa i l'altra. La gravació de Polyhymnia International, que segons tinc entès és una mena d'empresa hereva de Philips que grava a la carta, és el summum del que es pot fer avui amb la màgia de la taula de mescles: aquest enregistrament és brillant, transparent, extremadament realista fins al mínim detall, com aquells fabulosos quadres de Van Eyck. Més no se li pot demanar. Però aquest és només un dels atractius del disc. Jansons disecciona els timbres, les sonoritats, i sobretot la riquíssima polifonia de l'obra mahleriana, fa que l'orquestra toque música de cambra i, a través d'un control absolut del so, equilibra els grups i les famílies amb una perícia insuperable. I quina orquestra! És d'aquestes gravacions en què, tal com passava amb les simfonies de Beethoven amb Abbado, l'oient percep físicament que els músics s'ho han passat de meravella tocant l'obra. Jansons no és partidari de carregar d'efusions sentimentals una música que, en si, en porta tantes incorporades que constantment es troba a un pas del kitsch; la seua és una lectura que no exagera res, amb una marxa fúnebre seriosa i mesurada, el segon moviment irat però contingut, el Ländler ple de fina ironia, un Adagietto líric però auster i un Finale ple d'alegria, però sense histèries. De vegades recorda Lenny, pel portato i per la manera d'arrossegar les frases de la corda; de vegades evoca Boulez per l'extrema precisió i per la riquesa de colors. En fi, si no us sap greu afegir una versió més, i amb el benentès que cada vegada em repugna més el col·leccionisme, us recomane que aconseguiu aquesta excel·lent gravació, último grito en matèria mahleriana.

3. Publicitat ante rem
Finalment, So i silenci. Assaigs sobre música es publicarà, en paper i en format electrònic. No vull revelar encara tots els detalls d'aquesta notícia, però ja us avance que es preveu que aparega físicament durant el mes de setembre. Contindrà la versió definitiva, corregida i augmentada, d'alguns textos foguejats en aquest blog, però també inclourà assaigs inèdits. Gràcies a la perícia, professionalitat i grans coneixements de música de l'editor, So i silenci inclourà també exemples musicals (pentagrames). Com que el tiratge serà molt reduït, el llibre es vendrà per Internet, per correu i en les presentacions (previsiblement a Barcelona, València i Benaguasil, i si en algun altre lloc se'n poden muntar més, millor). Atès que no podem deixar el llibre en mans de les distribuïdores, perquè no s'amortitzaria la inversió, demane als amics d'aquest blog que facen el petit esforç d'adquirir-lo per les vies esmentades. Corren mals temps per a l'assaig, certament, i si és sobre música "clàssica" i en català més encara, però encara en quedem alguns amb vocació de resistents. N'estic satisfet, perquè l'artefacte serà formalment acurat i molt digne. Ara falta veure com reaccionaran els happy few. En tan bon punt estiga disponible, en tindreu puntual i exhaustiva informació.